“Gloria Fuertes és un exèrcit d’una sola dona”

Tinc 33 anys. Soc de Madrid. Tinc Política? Em preocupo per la gent, però sense la gent. Déu Doncs no. “Millor

Jorge de Cascanteescriptor, antòleg de Gloria Fuertes

Qui era, Gloria Fuertes?

Un exèrcit d’una sola dona.

Això... és seu o és d’ella?

Dic coses que crec que se m’han ocorregut a mi... però segur que són de Gloria Fuertes.

Des de quan li passa, això?

Des que un professor de l’escola em va dir: “Llegeix Gloria Fuertes”. La seva poesia em va obrir la vida.

Tant?

Em va brindar una manera de mirar, d’estar, de ser, una manera de parlar senzilla, sense solemnitat, sense pompa, una veu molt amorosa, molt divertida i amb una profunda veritat.

La consideren una poeta naïf per a nens...

Li va aixecar la camisa completament, a l’ Espa­nya rància. I va sembrar la subversió en els nens.

Subversió?

Humor, amor, pacifisme, feminisme. Si algú li deia poetisa, tallava: “La poesía es femenina, ¡la mujer es poeta! El hombre... que sea poeto”.

Ho recordo, la veia a TVE...

La cometa blanca, als anys 80. Un globo, dos globos, tres globos, i la seva cançó, als 70... I als 60 va guionitzar Los

Llavors... soc fill de Gloria Fuertes!

Va fabricar sensibilitats. Va ensenyar una estètica i una ètica. Quan els seus amics s’abraonaven discutint de política, ella hi intervenia: “Millor riure de tot!”.

Ho subscric, m’hi reconec, en això.

Davant la vida, desencisada... però celebrant-la! Sentiment i riure. Era profunda. Als anys 40 portava llibres als nens pobres... amb la seva Vespa, sola! No ho feia ningú, això!

I els recitava, suposo.

“Jo llegeixo, no recito”, deia. Però parlava i ­recitava, vivia i recitava, recitava la vida.

Amb aquella veu rasposa, que tenia...

Matinades de whisky i tabac als bars! “L’artista que es queda a casa, ni és artista ni res”, i a les nits deia poemes a les putes, els borratxos, els serenos... O anava a una ràdio i llegia poemes per als camioners: “Necessiten poesia”.

Era aquesta, la seva filosofia?

Embellir la vida, escriure, sortir, estimar, estimar!, recollir gossos abandonats, donar poemes, divertir-se! Era surrealista sense saber-ho i la reina de totes les festes.

D’on havia sortit, una dona així?

La seva mare li pegava si la veia llegint. Li van afusellar un nòvio republicà i un altre de franquista... Va compartir acudits amb un noi que després va ser Gila... Surt de la misèria del Madrid de la guerra: si no tens res, la poesia et salva la vida.

Com en sap tant, vostè, de Gloria Fuertes?

M’he capbussat en papers personals seus, ­fotos, retalls... He parlat amb amics seus que m’han donat poemes inèdits en tovallons...

Doni’m un poema de Gloria Fuertes.

“Me dijeron: / O te subes al carro/ o tendrás que empujarlo. / Ni me subí ni lo empujé. / Me senté en la cuneta/ y alrededor de mí, / a su debido tiempo, / brotaron las amapolas”. Aquest poema conté Gloria Fuertes!

M’agrada... Creia en Déu?

L’inventava, com la realitat, que no permetia que l’amargués. Es va abraçar a l’amor com el més important de la vida! Es volia enamorar de tothom..., i ho feia.

Ho va tenir, un gran amor?

La Phyllis, professora d’anglès, nord-ameri­cana, que la va enviar becada als Estats Units. La Gloria hi llegia poemes als bars... al costat d’una desconeguda amb guitarra: Joan Baez.

I com li va anar, amb la Phyllis?

Quan la Phyllis va morir, la Gloria va patir una depressió. Es va voler suïcidar, però..., resumia: “Fui a tirarme a la vía del tren... y me tiré a la taquillera”. Era enamoradissa!

I valenta.

Un dia, Vicente Aleixandre, baixant unes escales recolzat en ella, va sospirar: “Ay, Gloria, tú serás mi apoyo en mi vejez”. Ella no va contenir la conya: “Y tú, mi polla!”. Des d’aleshores l’estirat d’ Aleixandre, molt escandalitzat, la va mirar amb temor i desconfiança.

Ha, ha, ha...

Era divertida, reia amb la imitació de Millán, de Martes y Trece. I també era solitària: “Per escriure, m’amago”. Un dia, septuagenària, va rompre a plorar en un recital: “Estic sola”, va confessar. Un matrimoni de la seva edat se li va acostar: “La podem adoptar?”, li van proposar. I, davant de notari, la van adoptar!

Doni’m altre poema de Gloria Fuertes.

“Cuando estés recién muerto, / aún con la tibia tibia, / aún con las uñas cortas, / querrás hacer algo / –lo que podías hacer ahora–; / y ya habrán cerrado las tiendas y portales; / y ya será muy tarde para llegar a tiempo / a los que hoy te aman”.

Bon avís: en prenc nota.

“La gent corre tant perquè no sap on va”, va ­escriure la Gloria: es dirigia a la gent, era poeta del poble, poeta de guàrdia, anava de debò..., i li feia mal no ser entesa. Però continuava...

Com va acabar la vida, Gloria Fuertes?

Al costat de la seva bona amiga Mari Trini, la cantant. Tocava la guitarra i cantava per a ella, soles a l’habitació de l’hospital. “ Comencem a saber viure... poc abans de morir”, va escriure la Gloria, sempre poeta!

L’acomiadem ara, a la nostra poeta?

Sí, amb un poema (“ Lo primero, la bondad; / lo segundo, el talento. / Y aquí acaba el cuento”) i amb el seu epitafi: “Creo que ya lo he dicho todo / y que ya todo lo amé”.

Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...