06/03/2017 | 20:00
La igualtat de gènere efectiva és una fita llunyana en tots els països de la Mediterrània, tot i que alguns, almenys sobre el paper, semblen tenir-la més a prop. Els avenços en l’àmbit polític arriben lents, però no s’aturen, fruit de la pressió incansable dels moviments feministes. CRÍTIC s’endinsa en indicadors d’aquests canvis, posa el focus en les discriminacions en l’àmbit laboral i també analitza l’impacte de la violència masclista.
Fedwa Misk, amb 35 anys, és la impulsora de la revista digital ‘Qandisha’. El nom, subversiu, al·ludeix a la figura mítica femenina en el folklore marroquí: Qandisha, dona de gran bellesa que sotmetia els homes a tot tipus de tortures, l’antítesi de l’encantadora Xahrazad. El portal, atacat diverses vegades, ha servit a moltes dones per apoderar-se i denunciar situacions d’abús i compartir idees de lluita contra el patriarcat.
La periodista Fedwa, al costat de la Ines, la Simona, les Khadijes, la Kivilcim i el Salah, són protagonistes d’un reportatge amb una pregunta vasta: quina és la situació de les dones a la Mediterrània? Missió impossible, perquè qui l’escriu té la visió d’una dona catalana blanca i heterosexual, de mirada eurocèntrica, amb accés a unes fonts, i no a unes altres.
Els pobles que envolten la mar Mediterrània comprenen situacions socioeconòmiques i polítiques dispars, fet que condiciona la igualtat de gènere. Així ho argumenta el primer informe ‘Les dones a la Mediterrània‘, de la Fundació de Dones Euromediterrànies (FEEM), sobre les Conferències Ministerials, impulsat en el marc d’un procés de consulta i diàleg entre 12 estats: Algèria, Egipte, l’Estat espanyol, França, Grècia, Itàlia, Jordània, el Líban, el Marroc, Portugal, Tunísia i Turquia. L’informe revela, amb dades del Fòrum Econòmic Mundial del 2014, que les regions de l’Orient Pròxim i del nord d’Àfrica són en l’última posició en l’índex de bretxa de gènere, mentre que Europa i l’Àsia Central se situen en segona posició.
Tot i les diferències, cada vegada que Fedwa Misk participa en trobades de dones de la Mediterrània, detecta situacions compartides. “Totes, amb vel o sense, modernes o no, conservadores o progressistes, velles o joves…, totes tenim els mateixos problemes”. Analitzem-los en tres eixos, l’econòmic, el polític i el de la violència masclista.
La discriminació laboral
Moltes dones van ser part activa dels processos revolucionaris que entre el 2010 i el 2011 portarien al derrocament dels governs a Tunísia, a Egipte i a Líbia; però, passat el moment de màxima explosió, les seves reivindicacions no van prosperar. Ines Tlili, cooperant tunisiana de l’organització Novact, de 35 anys, elabora una teoria sobre el perquè. Els primers eslògans de la revolució, que reclamaven la llibertat o el dret al treball, van ser substituïts, recorda, per d’altres a favor de la laïcitat o de la islamització. Tlili va percebre aleshores una nova persecució contra les dones feministes.
Tunísia ha estat un referent en la lluita per la igualtat de gènere. A partir del Codi d’estatut personal, aprovat el 1956, es va eliminar la poligàmia i les dones van poder demanar el divorci. Tot i la nova Constitució, aprovada el 2014, que reconeix la igualtat entre homes i dones, encara no s’ha assolit la plena igualtat en l’herència (l’home obté una part major que la dona).
Fedwa Misk destaca que, al Marroc, sovint ha estat el rei, i no el Parlament, el que ha imposat millores per a les dones, com ara el 2014, amb la reforma de la Mudawana, o Codi de família. La reforma de l’herència, segons Misk, és difícil que pugui prosperar “perquè els islamistes hi estan completament en contra” i perquè els progressistes sempre anteposen “altres temes de major prioritat, com la feina, l’atur o la seguretat”.
Els nivells d’independència econòmica de les dones a les regions del sud i de l’est de la Mediterrània, el Magrib, el nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim, són més baixos que al sud d’Europa; als països europeus, el neoliberalisme està precaritzant al màxim el treball i influint en la privatització dels serveis.
La discriminació de gènere o l’impacte del treball no pagat són els principals problemes que afecten les dones treballadores a la Mediterrània
En la Mediterrània de totes les ribes, el treball reproductiu no remunerat, és a dir, el treball domèstic i les cures, continua recaient en les dones. Els permisos de maternitat i de paternitat són un indicador de la situació familiar: si a Tunísia les dones tenen dos mesos i els homes tres dies, al Líban les dones disposen de 10 setmanes (des del 2014), i els homes, de res.
En l’àmbit productiu, en tots els països es produeix l’anomenada ‘segregació horitzontal’, per la qual alguns sectors pateixen una sobrerepresentació de dones: al Marroc es troben en la farmàcia i la medicina dental; a Algèria, en el sector públic, i a l’Estat espanyol, en el sector de serveis. En paral·lel, també opera la segregació vertical: segons l’informe sobre la bretxa de gènere del 2014, la mitjana de representació de dones entre les figures legisladores, els oficials del servei públic i els caps és del 21% en els 12 països citats, des d’un 5% d’Algèria o un 8% de Jordània i del Líban, fins a un 39% de França i un 35% de Portugal. El ‘sostre de vidre’ es comença a esquerdar amb l’adopció de quotes a França, a Itàlia o a Espanya.
La discriminació de gènere, l’impacte del treball no pagat, la diferència en el salari i la pensió són els principals problemes que afecten les dones treballadores. Un context que s’agreuja en les dones que exerceixen el dret a la mobilitat, que al fet de ser dones hi han de sumar la condició de treballadores i d’immigrades.
Més de 30.000 persones han mort a la Mediterrània en els darrers 16 anys, i més de 4.200 des de la imatge del nen Aylan a la platja, denuncia la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat. En tot el procés, però, es fa difícil conèixer la situació de les dones refugiades.
L’associació de solidaritat i feminista Suds, amb seu a Catalunya, denuncia que moltes refugiades sirianes han estat violades per les màfies i que moltes dones han patit abusos sexuals als campaments mateixos a Europa. L’entitat retreu que no s’atenen les necessitats de dones embarassades i criatures, no hi ha atenció a la salut sexual i reproductiva, ni resposta a la violència sexual.
L’esfera política, masculinitzada
Hi ha molt de camí per fer per assolir la paritat en l’esfera política. La comparativa dels 12 països a partir de dades de l’ONU (Charter of Women in Politics UN Women 2014) conclou que només un 20,1% dels membres dels parlaments són dones: mentre que als cinc països del nord de la Mediterrània el percentatge és d’un 28,1%, als set països del sud la xifra és de la meitat (un 13,6%).
A l’hora de pensar polítiques públiques, els governs fluctuen entre ignorar la perspectiva de gènere o dissenyar polítiques sexistes. A Itàlia, fa pocs mesos es va presentar una campanya per afavorir la fertilitat amb lemes que al·ludien al rellotge biològic de les dones: “La bellesa és per sempre, la fertilitat no” o “La fertilitat és un bé públic” en són exemples. La fotoperiodista Simona Ghizzoni recorda que la campanya es va retirar el mateix dia, arran de les crítiques. Un exemple més pel qual l’Estat s’apodera del cos de la dona.
Salah Souh, de l’associació La Voix de la Femme Amazighe, considera que al Marroc s’explora la participació política de les dones per màrqueting. A fi d’eliminar les barreres d’accés de les dones amazigues en la política municipal, l’entitat ha organitzat aquesta tardor una universitat per afavorir la seva participació política.
La cara de la violència
La darrera dimensió d’anàlisi entronca amb l’expressió més lesiva del patriarcat, la violència masclista. Les dades obtingudes, però, són difícilment comparables. Un estudi revela que una de cada tres dones europees ha patit violència física o sexual des dels 15 anys (Enquesta de violència contra les dones 2014, Agència pels Drets Fonamentals de la UE). Les xifres de feminicidis són esfereïdores: només a l’Estat espanyol el 2015, 60 dones van ser assassinades.
Al Marroc, la darrera enquesta nacional de l’Alt Comissionat per a la Planificació de 2010 revelava que un 62,8% de les dones havien declarat ser víctimes de violència. L’informe ‘Violència domèstica contra les dones a Turquia’ (2014), elaborat entre el Govern i la Universitat de Hacettepe, detecta que un 38% de les dones han patit violència física i/o sexual en algun moment de la seva vida. La manca de denúncia és una constant.
L’assetjament al carrer és un altre problema comú en tots els països de la Mediterrània, especialment als del sud. Un 53% de les dones tunisianes han estat víctimes de violència en l’espai públic, segons el Centre de Recherches, d’Études, de Documentation et d’Information sur la Femme.
Per capgirar aquesta situació, els moviments feministes s’han proposat eradicar qualsevol forma de violència. En l’àmbit institucional, s’han impulsat lleis i polítiques públiques, però encara són insuficients o necessiten una aplicació real. A Turquia existeix un marc legislatiu, però s’han de desplegar els diferents reglaments. Al Marroc, encara esperen una llei específica per a la violència.
A les dues ribes de la Mediterrània, el patriarcat i la precarització del treball impedeixen la plena emancipació econòmica de les dones
Kıvılcım Turanlı, de 37 anys i resident a Aydın (Turquia), és professora a la universitat. Una companya seva que no s’ha volgut identificar recorda que la major fita del moviment feminista va ser posar en relleu que “la violència i els assassinats contra les dones no eren actes individuals de violència, sinó que eren actes sistemàtics, el resultat de situacions polítiques”.
Khadija Saidi, de la Union de l’Action Féminine (UAF), viu a Tànger, té 55 anys, és casada, té dos fills joves i treballa a l’Administració. La seva ONG promou la igualtat de drets i d’oportunitats de les dones a partir de l’educació i la formació professional. Saidi abraça alguns dels canvis a escala institucional, com ara la instauració d’un dia nacional contra la violència o l’eliminació de l’article 475 del Codi penal, que eximia el violador de presó si acceptava casar-se amb la noia violada.
Entitats com la de la Khadija fan una funció que sovint garanteix serveis allà on no arriba l’Estat. Khadija Bougrine, resident a Marràqueix, col·labora amb el centre d’acollida Al-Amana per a dones que han patit violència, un espai on poden cursar formació professional, o portar les seves criatures. Amb només 25 anys, es fa càrrec de la seva mare i treballa com a teleoperadora.
La violència contra la llibertat sexual és present en tot l’arc mediterrani. A Istanbul, la transsexual activista pels drets LGTB Hande Kader, treballadora sexual de 23 anys, va ser brutalment assassinada aquest estiu. A Tunísia, Tlili lamenta que ara mateix s’està perseguint intensament el col·lectiu LGTB.
La igualtat de gènere és encara una quimera: el patriarcat es desplega en costums, estereotips i expressions religioses i, juntament amb la precarització del treball, impedeix la plena emancipació econòmica de les dones. Tot i la feina des del moviment feminista que s’ha traduït en canvis legislatius i en polítiques, els estaments polítics i econòmics han d’apostar per una implementació real. Els avenços són lents, però en el camí les dones continuen sent l’agent de canvi per assolir una societat lliure d’opressions.
[Aquest reportatge està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]
