Tina Vallès: “Volia explicar allò que, com a néts, ens quedem dels avis”

Tina Vallès acaba de publicar La memòria de l’arbre, la novel·la amb què ha guanyat el premi Llibres Anagrama.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Tina Vallès ha publicat La memòria de l’arbre, la novel·la amb què ha guanyat el premi Llibres Anagrama. Vallès explora la relació entre en Jan, un nen d’onze anys, i el seu avi malalt, que viu una pèrdua progressiva de la memòria. La narració s’estructura en capítols breus, que recullen de manera concisa i exacte petits esclats de la vida quotidiana. Bernat Puigtobella ha parlat amb Tina Vallès. Coralí Pagès ha col·laborat en la transcripció de l’entrevista. La memòria de l’arbre ha guanyat el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada a obra publicada que promou l’Institut Ramon Muntaner, de Figueres.

Tina Vallès | © Núvol

De La memòria de l’arbre, m’ha interessat la construcció de la novel·la. M’agrada que l’avi i el nen juguin al dòmino, perquè la novel·la mateixa és un dòmino. A cada final de capítol hi ha una cosa que després es reprèn en el següent, i vas construint els capítols, que són molt curts, com si fos un dòmino. A més, la brevetat amb què s’exposa cada situació es correspon a la longitud de memòria que poden tenir un avi desmemoriat o un nen, que viuen en un present absolut. La novel·la s’estructura en petites vinyetes, com si fos una auca, oi?

Sí. De fet, jo l’he considerat des del principi com una auca, però em deien que no utilitzés aquesta paraula perquè pot tenir un regust carrincló, té unes connotacions que no afavoririen el llibre. Però realment jo penso que la història s’estructura amb vinyetes, com si fossin pistes que el nen va recollint i que el lector les va ajuntant. En Jan té totes les pistes i les va connectant com pot. L’estructura per mi era bàsica, no podia explicar aquesta història de forma seguida com en una novel·la “convencional”. Primer vaig provar d’escriure-la així, però no funcionava, i quan ja portava gairebé la meitat vaig trobar la història del desmai i vaig decidir que calia reconstruir-ho tot i tornar a començar. Vaig pensar fer-ho per peces i que el desmai anés apareixent per tal de lligar les diferents peces; necessitava un reclam que arrossegués la història.

Al final el desmai queda com una soca que és com una “o”, que és també la “o” del forat que deixa la memòria quan es perd. Aquesta forma circular també dibuixa molt bé la manera com la novel·la ha estat concebuda: no es tracta d’una novel·la trepidant en què van passant coses una darrera l’altre i que necessites llegir-la de manera consecutiva, sinó que és una novel·la que és circular. La malaltia de l’Alzheimer situa el malalt en un moment en què tot torna i tot es perd, no hi ha un progrés, les coses que es diuen desapareixen gairebé en el mateix moment en què es diuen.

A més, per una banda hi ha el Jan que està madurant i fent-se gran, i per altra banda l’avi que s’està fent petit, que està viatjant cap enrere… No vaig pensar en cap moment a fer-la circular, però sí que és inevitable perquè l’evolució del nen i de l’avi són contràries. O sigui que mentre un va formant la “o”, l’altre la va perdent. De fet, al final el nen acaba ajudant l’avi quan al principi era al revés.

Jo no he llegit el llibre de manera lineal, primer vaig llegir un tros, després vaig recular… L’he llegit en tirades diferents, és a dir que és un llibre que el pots anar obrint per qualsevol pàgina.

Sí, i a més crec que hi ha moltes peces que funcionen soles. La meva idea era fer petites peces…

… em sembla que la paraula és miniatura, està construïda amb miniatures.

Exacte, i també amb aquesta estructura volia dir-li al lector: ara t’atures aquí, espera’t, no segueixis.

Sí, hi ha pauses… és aquesta necessitat de respirar, es tracta d’explicar una cosa que necessita aquests blancs entre mig. També hi ha el tema del doble blanc de la fitxa del dòmino, que també em fa pensar amb aquest buit que viu el personatge.

Sí. De fet, el tema del dòmino va aparèixer una mica per casualitat. Volia crear una situació lúdica i com que a casa meva sempre havíem jugat al dòmino, se’m va acudir crear aquesta situació. I de cop i volta vaig començar a veure que amb el dòmino hi ha un munt d’imatges que pots aprofitar, per exemple allò que es diu en un moment de la partida de que “hi ha os per tot arreu!”. Però no era volgut, suposo que ho tenia connectat al cap però és allò que fins que no ho verbalitzes no ho descobreixes. La imatge del dòmino em va semblar molt potent.

Sí, a més té una traducció formal quan vas encaixant les peces. La novel·la també és una mica com un regal que vas desembolicant. El fet que l’avi i l’àvia vagin a viure a casa en Jan, és com un regal per ell que va desembolicant. És aquesta idea de la descoberta a partir d’anar pelant capes, i aquests relats breus són aquestes capes que es van obrint. Creus que és possible fer una novel·la de bons sentiments? És a dir, sempre s’ha pensat que la novel·la el que fa és treure la brutícia de les relacions, del nostre món interior, etc. I de vegades es diu que fer una novel·la de bons sentiments és molt difícil i alguns creuen que fins i tot és impossible, però llegint aquest llibre jo vaig pensar que és una novel·la de bons sentiments; perquè, tot el que hi passa, encara que hi hagi el maligne de la malaltia, és tot molt benigne.

Sí, i és intencionat. A l’anterior novel·la que vaig escriure, Maic, era tot el contrari. Era tot tragèdia. Tractava d’un nen intentant fer una lectura positiva o païble d’una tragèdia molt animal que l’envoltava. Llavors vaig pensar que aquesta vegada havia de ser al revés: l’única tragèdia ha de ser la malaltia, tota la resta ha d’anar bé. A més faig trampa, perquè em centro en la relació de la família amb l’avi i amb el que passa dins de casa, no explico com és la mare fora de casa, com era l’avi com a rellotger… Només explico la part dels personatges que té a veure amb la família, la relació entre ells. I volia fer una relació que fos feliç, bona, sense costat fosc, perquè vaig pensar que per crear el costat fosc amb la malaltia ja en tenia prou. No calia més marro perquè sinó se me n’anava… De fet no esmento el nom de la malaltia , no surt mai la paraula “Alzheimer”. Perquè, sí que es tracta d’Alzheimer, però podria ser una altra malaltia degenerativa. Totes les persones que hem tingut un avi a casa, que se’ns ha mort a casa, hem vist aquesta pèrdua, i potser no només de memòria, sinó també de vida, de capacitats, de facultats, de moviment, de rapidesa mental… Llavors, per explicar la història que volia explicar necessitava aquesta malaltia i no una altra, però penso que el fet de no posar-hi el nom fa un favor a la història i també crec que puc implicar més lectors perquè tots hem viscut això: com s’apaga algú.

La memòria de l’arbre és una novel·la que tant pot interessar a un adult com a un nen d’onze anys. Et vas plantejar, mentre escrivies la novel·la, quin era el públic d’aquest llibre?

Jo pensava en un públic adult, però suposo que era conscient que en el moment que poses un personatge d’11 anys també tens aquesta porta oberta. Per exemple, Maic l’han llegida molts adolescents, he anat en clubs de lectura amb ells i t’adones que entenen molt més del que et penses.

Hi ha un moment molt bonic al llibre en què l’avi distingeix entre la memòria del cap i la memòria del cor, que és una manera de salvar la integritat de l’ànima, no? Què és “la memòria del cor” per tu?

És el que queda a dins. Encara que tu deixis de ser tu, encara que hagis oblidat verbalment tots els noms… encara respires i encara sents. No sé què sents, perquè només ho pot descobrir la persona que ho està vivint i aquesta no ho pot explicar, però és aquella essència que es queda i que hem de creure que hi és fins al final perquè sinó no sé com afrontes l’última part. Potser és una manera de consolar-te tu mateix… si tens un malalt a prop amb aquest tipus de malaltia et consoles pensant que en el cor li deuen quedar coses, penses: “Allà sí que hi soc i em recorda, el que passa és que no m’ho pot demostrar”.

La memòria de l’arbre és un llibre que pot donar molt bones sorpreses. És un llibre molt planer però que al mateix temps té aquesta delicadesa de tocar temes amb què tothom s’hi pot identificar. Fa la sensació que hi aboques vivències molt personals, oi?

No es tracta d’un llibre autobiogràfic perquè jo mai he viscut aquesta malaltia, però sí que el personatge de l’avi l’he farcit amb els meus avis; hi ha coses inventades, però l’he construït a partir de la imatge que jo tenia sobretot d’un dels meus avis. També li he posat la Conca, que és un paisatge de la meva infantesa… hi he posat moltes coses meves i això em feia pensar que a mi la història m’emocionava molt perquè és la meva, però no sabia què passaria quan ho llegissin els altres. Però he vist que, tant el meu pare, que coneix tot el que hi explico, com la gent que no coneix absolutament res de tot això, que ni tan sols saben que existeix Vilaverd, s’emocionen igual.

Crec que la Isabel Obiols ha entès molt bé aquest llibre i que se l’estima molt.

Sí, i tant! La Isabel m’ha ajudat molt, va tocar poques coses però tot el que em va suggerir era molt encertat. De seguida he vist que té molta sensibilitat.

Parlem dels referents geogràfics: dius que Vilaverd existeix i que existeix amb aquest nom.

Sí, està a 5 quilòmetres de Montblanc i no arriba a 500 habitants.

Però, en canvi, el desmai es troba a Premià.

Sí, jo simplement necessitava un arbre que em facilités l’estructura. I llavors em va venir al cap el desmai i vaig veure que aquest tipus de branca em donava molt de joc.

Al final també jugues amb els plàtans de la ronda de Sant Antoni, que és un altre dels escenaris del llibre i que és el teu barri, sobre el qual has escrit en revistes com Barcelona Metròpolis, i que ja el situes des del principi del llibre.

Sí, i això amb Maic no ho vaig fer. Amb Maic jo venia del Raval però no vaig posar cap localització concreta tot i que era bastant evident. Però aquí va ser al revés, vaig pensar que calia posar totes les localitzacions possibles perquè em semblava que omplia més la història. Al principi la història em va semblar molt esquemàtica amb l’avi, el nét i la pèrdua de memòria, i no els ubicava enlloc, i després vaig pensar que localitzant-los guanyava pes. Com que tot és tan petit i mesurat, si jo et dic Tamarit ja t’ubiques i ja no cal que et doni gaires dades més.

L’última frase del llibre, crec que no és cap spòiler si la llegim perquè trobo que és un llibre circular que es pot obrir per on vulguis, diu: “però diu l’avi que els records no es poden repetir”. Aquesta seria la gran lliçó que aprèn el nen al final? Què creus que aprèn Jan amb aquesta experiència?

Jo crec que aprèn a conservar els records, a valorar i conservar allò que heretes de la família. Jo volia explicar allò que, com a néts, ens quedem dels avis. Si tens un avi amb qui tens una relació habitual, i si has pogut conviure-hi tenint tu una edat que et permet tenir-hi converses, i et poden quedar frases, idees i coses d’ell… això és una cosa que després et torna amb el temps. Amb els pares també passa, però amb els avis la relació és diferent; la seva responsabilitat respecte a tu, si tot va bé, pesa molt poquet, llavors es poden relaxar molt més i a més es troben en un moment que estan ja com de tornada i això fa que estiguin més relaxats en general, sobretot pel que fa a responsabilitats i a donar-te lliçons.

Sí, potser no és tant important què ha après ell, l’aventura moral del Jan, sinó que has fixat el moment en què el llegat de l’avi es traspassa. Hi ha moments que el nen parla com un adult, com un nen que ja ha tingut converses amb adults…

Sí, perquè no té germans, al seu voltant tots són adults. Això també ho he fet expressament, no és una veu d’un nen de 10 anys real, hi ha una mica de trampa i de joc perquè sinó no funcionaria. Volia dibuixar un nen que parlés molt amb adults, que estigués sol com a nen, sol en un sentit positiu, perquè pogués rumiar ell sol, que no tingués ningú amb qui jugar com a nen, sinó que tingués moments d’introspecció. També penso que l’aprenentatge és a dues bandes, perquè l’avi té el net com a descans. La dona i la filla viuen la malaltia molt intensament, en canvi el nen no, ell és com la seva via d’escapament. Crec que el paper dels néts quan els avis es fan grans també és molt important anímicament pels avis, perquè fan aquesta funció de desdramatitzar, perquè tenen aquestes coses de fer preguntes “incòmodes”, com ara: “però tu, avi, quan et moriràs?”, preguntes que escandalitzen els pares, però que als avis segons com els descol·loquen i els fan riure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació