Cossos trans* contra la normalització

Halberstam defensa el fet trans com a espai des del qual mantenir una posició crítica amb la cultura normativa.

El dia 1 de febrer Jack Halberstam ens va oferir al CCCB una apologia de la indefinició i l’ambigüitat, per pensar el fet trans com a espai crític des del qual reflexionar sobre el present.

L’interès mediàtic en el fet trans ha crescut considerablement en els últims anys, també a casa nostra. Hem vist proliferar la seva presència al cinema (en són exemples Tomboy o Laurence Anyways), inclús en el més comercial (The Danish Girl), i a les sèries de televisió (com Transparent i Orange is The New Black); però també en els debats mediàtics i l’opinió pública, amb especial atenció al fet trans a la infància. Aquesta situació de més visibilitat no sempre ha servit a les reivindicacions que des de fa anys s’elaboren des dels cercles LGTBI, sinó que en diversos casos ha contribuït a reforçar una normativitat trans. El passat dimecres a la tarda, Jack Halberstam, una de les veus més destacades dels estudis de gènere i la teoria queer, va adreçar aquestes problemàtiques en un acte que va esgotar entrades al CCCB. Podeu recuperar la conferència aquí.

Halberstam va assenyalar algunes de les problemàtiques del present. A tall d’exemple va parlar de la protesta de joves activistes trans que va tenir lloc amb motiu d’un passi de la pel·lícula Boys Don’t Cry (1999) al Reed College d’Oregon, Estats Units, el passat desembre de 2016. Les protestes acusaven la directora, que no és trans, d’utilitzar la representació de la violència sobre els cossos trans per fer diners; protestaven que l’actriu que ocupava el rol principal no fos trans; i denunciaven que la pel·lícula es centrés en la violència, patologització i càstig del cos trans. Halberstam, en aquest article, assenyalava que aquestes reivindicacions perden tota significació quan mirem el context i analitzem en profunditat la pel·lícula. Ell la situa en la línia de pel·lícules que, des dels anys 90, han introduït noves i trencadores mirades al fet trans, que s’allunyen d’aquelles (com Dress to Kill o The Silence of the Lambs) en què l’individu transgènere era representat com a assassí, violent i boig. Pel·lícules com The Crying Game (1992), Boys Don’t Cry (1999) o By Hook or By Crook (2001), presentaven una mirada atenta a la complexitat de la realitat trans, que anava més enllà d’una narrativa identitària o patologitzadora. Es tracta de reivindicar el cinema com a espai que ens permet pensar la realitat d’altres maneres, sense oblidar que també pot contribuir a perpetuar la normativitat.

Un dels temes més sensibles al voltant del fet trans és el dels infants transgènere. Halberstam va parlar d’aquesta qüestió, que fa deu anys que transita per l’opinió pública estatunidenca però només uns dos anys que ho fa en el nostre context. N’és un clar exemple l’emissió a TV3 del 30 minuts, “Trànsit, menors transsexuals”, el passat abril. El documental va despertar moltes crítiques —com les de Joves Trans de Barcelona, o les que Miquel Missé exposa en aquest article— per donar una visió que perpetua els discursos hegemònics sobre la transsexualitat, invisibilitzant altres maneres de pensar el fet trans que posen en qüestió l’estructura mateixa de gènere en comptes de perpetuar-la.

Halberstam va ser molt clar: el plantejament hegemònic amb què es tracta actualment el fet trans a la infància ens duu pel camí de la normalització. L’accés a internet i els canvis en els rols parentals són dos elements clau per entendre la proliferació de casos i una visibilitat més gran del fet trans a la infància. Però el desconcert que genera en moltes famílies les porta a prendre mesures que repeteixen el model normatiu, començant processos de trànsit a edats cada vegada més joves. Citant Tey Meadow, Halberstam va assenyalar que aquests infants, que fan la transició durant la infància i l’adolescència, entren en l’edat adulta com a individus normatius amb cossos normatius, per la qual cosa es desidentifiquen del fet trans i inclús, en molts casos, cauen en la transfòbia. S’entén el fet trans com una qüestió identitària a resoldre i no com una posició crítica que posa en qüestió un sistema de gènere des del qual moltes persones, no només aquelles que es defineixen com a trans, rebutgen pensar-se. Des de la comprensió de la voluntat de les famílies de reconèixer la realitat de l’infant i d’ajudar-lo, s’han de buscar maneres alternatives de procedir: estratègies que donin eines a les famílies i als infants per pensar el fet trans més enllà del discurs normatiu. “La infància no és l’espai d’identificacions bàsiques, sinó de l’esdevenir”, apuntava Halberstam, “children are naturally queer.”

Partint de la premissa que l’art ens ofereix un espai per imaginar altres experiències i realitats, també maneres alternatives de pensar el fet trans, Halberstam ens va oferir una llarga llista d’artistes i obres. Obres com les de Hesse, Grossman o Besemer ens ofereixen maneres de pensar el cos abstracte: un cos sense gènere, un cos imprecís que dificulta la creació de discursos fòbics. Altres, com l’obra “Ken. To Be Destroyed” de Sara Davidmann o les figures de Harry Dodge, ens acosten a pensar el fet trans més enllà d’ell mateix, implicant a l’entorn i definint-se com a posició de la indefinició i l’ambigüitat, des de la qual pensar la realitat.

Davant el desig existent d’estabilitzar el fet trans, Halberstam expressava el passat dimecres la necessitat de mantenir i aprofitar la inestabilitat que el defineix. Aferrar-se a l’ambigüitat del cos trans com a espai de desorientació des del qual qüestionar tota classificació i sistema opressiu. L’ús de l’asterisc —trans*— obeeix a aquesta qüestió: preguntem-nos què entenem per trans i pensem-ho més enllà d’una categoria identitària. En aquest sentit, Halberstam defensa el fracàs (“failure”) com una estratègia queer i el fet trans com a espai des del qual mantenir una posició crítica amb la cultura normativa, no només l’estructura binària de gènere sinó també el capitalisme o el feixisme. El fet trans com a posició crítica que té la capacitat, a més, d’afectar l’entorn, de suscitar preguntes a la resta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació