Pobres i precàries

«Fa un any que estic apuntada a pisos de protecció oficial, però no he tingut sort. De lloguer de l'habitació he de pagar el que em demanen perquè en molts llocs no accepten el nen». Aquest és el testimoni d'una de les dones que han participat en l'elaboració d'Estratègia contra la feminització de la pobresa i la precarietat de l'Ajuntament de Barce-lona, que té com a objectiu revertir les situacions de vulnerabilitat social i econòmica que es donen entre les dones. El consistori ha volgut ser l'altaveu de les experiències -dures i quotidianes- de moltes dones a la nostra ciutat. I hem treballat al llarg de set mesos analitzant aquestes situacions, a la vegada que hem fixat un pla per començar a eradicar-les.

A Barcelona, les dones són la majoria del 28% de la població que es troba en la pobresa o en risc d'exclusió. D'aquí que parlem de feminització de la pobresa i de la precarietat com a fenòmens que no són recents ni producte de la crisi, encara que sí que s'han vist agreujats per ella. S'evidencia en la pèrdua de drets fonamentals, en la dificultat d'accedir a la vivenda, les retallades en educació o l'impacte negatiu en la salut. I, òbviament, en els efectes de la flexibilització de les condicions laborals, que parcialitzen i precaritzen les poques oportunitats que ofereix el mercat laboral. Un mercat que a més ens castiga i penalitza per ser mares o cuidadores de dependents. Som pobres i precàries des de l'assignació de funcions tradicionals de gènere a homes i dones, i per això l'anàlisi de gènere de la pobresa més enllà de l'accés, maneig, producció i gaudi de recursos econòmics ha de tenir en compte altres dimensions, com la falta de temps, la sobrecàrrega de treballs o l'estat de salut.

Amb tota certesa, les dones pobres han sigut sempre les pobres més invisibles. També ho són les seves dificultats i sacrificis, com el temps per cuidar-se a una mateixa o les xarxes socials i d'amistats: «Els caps de setmana, si es queda amb el seu pare o mira la tele, dibuixa… jo tinc temps per a mi, per rentar-me els cabells o pintar-me les ungles», explica una de les participants en les reunions. Cada dia escolto històries personals de qui, després de tota una vida treballant, amb prou feines arriben a sobreviure amb miserables pensions; famílies monoparentals (majoritàriament dones) amb serioses dificultats per arribar a final de mes i que ho fan amb molt esforç, sacrificant el seu temps i moltes vegades la seva salut. Per això, des de l'Ajuntament de Barcelona hem establert com a prioritat la generació de polítiques de benestar basant-nos en la lògica de l'apoderament. I per tant, un dels eixos transversals que vertebren la citada Estratègia és l'imprescindible reforç de la participació sociopolítica de les dones. Un altre dels eixos fonamentals és el reconeixement de la diversitat de contextos. Factors com la desigualtat de gènere, l'origen, la classe, la diversitat funcional o l'edat són clau per abordar les dificultats específiques i per respondre de manera contundent a la multitud de situacions en què es manifesta la pobresa. «Al meu país vaig treballar en neteja i de cambrera, però això era als 20 anys; ara no tinc el cos per a això». Així explica el seu relat de vida una altra de les participants, servint d'exemple a les dificultats afegides per accedir al mercat laboral d'una dona, si a més és migrant, d'edat avançada i amb persones dependents al seu càrrec. Però si hi ha un element que ens sembla clau en la lluita contra la feminització de la pobresa i la precarietat és l'atenció a l'esfera de les atencions com a imprescindible per al sosteniment de la vida i l'economia. Aquest coneixement i reconeixement ens permet posar en marxa mesures d'impuls de la coresponsabilitat real en el treball domèstic i de les atencions per part de tots els sectors socials que haurien d'implicar-se: les llars, la comunitat, el sector privat i, és clar, l'Administració pública.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En definitiva, perquè la lluita contra la pobresa i la precarietat sigui efectiva hem d'anar més enllà del model d'assistència. Per fer-ho, els subjectes de les polítiques han d'incorporar-se als diagnòstics i a les decisions sobre el repartiment de recursos, potenciant així una ciutadania activa i coresponsabilitzada amb el resultat de les seves decisions i accions, i unes polítiques pròximes i adaptades a les realitats socials múltiples. I fer-ho des de la mirada de l'economia feminista, l'economia social i solidària, concloent que en un món sostenible la vida i les persones han d'estar al centre de l'economia. Aquesta és la lògica intrínseca que guia les nostres propostes, i aquella en la qual qualsevol Administració s'hauria de reconèixer.

Regidora de Feminismes i LGTBI de l'Ajuntament de Barcelona.