«El govern de Barcelona es declara feminista»

Ada Colau ha tornat de la cimera mundial de líders locals i regionals de Bogotà amb la sensació de tenir més responsabilitat que a l'anada. «Molta gent està observant el procés que impulsem a Barcelona», explica. «No només perquè sóc la primera dona alcaldessa de la ciutat, sinó també perquè sóc la primera d'origen popular i amb una trajectòria d'activista (des del primer dia he sentit que és fàcil queixar-se i no és tan fàcil governar)». Segons la seva opinió, la feminització de la política és un vent que ja bufa en altres ciutats del món.

-¿El copyright de 'feminitzar la política' és seu? 

-No crec en aquest tipus de copyrights. Nomes sé que vaig començar a utilitzarlo de manera natural a la PAH, una de les experiències d'apoderament ciutadà més importants del nostre segle, protagonitzada bàsicament per dones.

-¿Què entén per 'feminitzar la política'?

SEnDÉs una anomalia democràtica que les dones -la meitat de la població- no estiguem presents en els principals càrrecs de decisió política, econòmica i mediàtica. No deixa de ser sorprenent que jo sigui la primera alcaldessa d'una ciutat com Barcelona, moderna, cosmopolita, innovadora, amb una llarga tradició de moviments socials. Les dones estem sobrerepresentades en l'àmbit domèstic i en el de les atencions i infrarepresentades en els càrrecs de decisió. I això correspon a una so­cietat que, encara que sigui formalment democràtica, és masclista i patriarcal. Situar sobre la taula aquest tema no resolt és una tasca col·lectiva urgent. Però hi ha un sentit més profund de feminitzar la política.

-Vostè dirà.

-Estem en un moment de canvi, en què la ciutadania està demanant polítiques amb més proximitat, més radicalitat democràtica, més cooperació i menys competició, situant la vida de les persones en el centre de les prioritats. I això és bo no només per a les dones, sinó que cada vegada hi ha més homes que s'hi apunten.

-¿En què nota el ciutadà aquesta aposta seva?

-No només en el fet que sóc la primera dona alcaldessa de la ciutat, que simbòlicament és molt important. També perquè som el primer govern municipal que es declara feminista. Hem creat una regidoria de ­Feminismes i LGTBI, i això s'ha traslladat a una sèrie de polítiques on el gènere és una prioritat. Hem fet un pla de justícia de gènere, la campanya contra les violències masclistes, s'ha constituït un grup de treball transversal perquè, per exemple, els pressupostos es facin amb visió de gènere.

-¿Les alcaldesses amb les quals ha parlat a Bogotà estan en la seva sintonia?

-Vull aclarir que pel fet de ser dones no som millors, ni infal·libles. Som diverses. Jo no tinc res a veure amb Margareth Thatcher ni amb Esperanza Aguirre. Però, de forma majoritària, en una societat masclista i patriarcal, on se'ns exigeix més per arribar a segons quins càrrecs, ens relacionem amb el poder de manera diferent. D'això n'hem parlat molt amb Anne Hidalgo, l'alcaldessa de París. Jo crec que la coincidència de feminisme i municipalisme no és ca­sual.

-¿Ells els han passat la patata calenta?

-[Riu] Vull pensar que, almenys en el meu cas, en un moment de crisi, on moltes coses estan en qüestió -el model econòmic, les maneres de fer política, la demanda de més participació-, les dones, per experiència de ­vida, resultem més prò­ximes.

-¿Travetes pel camí?

-Les pitjors travetes són les que no es viuen com a travetes. Són situacions normalitzades. Si el terrorisme tingués el mateix nivell d'assassinats que la violència masclista estaríem en un país militaritzat. I en canvi, sent la violència estructural més greu, no tenim insti­tucions mobilitzades. Humilment, des dels ajuntaments ho estem intentant canviar.

-Li preguntava per les per­sonals.

-Cada vegada que he rebut un atac groller -el de l'acadèmic de la RAE o el del regidor del PP de Palafolls, que m'han dit «verdulera», «peixatera» o que «hauria d'estar fregant terres»- he rebut infinites mostres de suport. En la meva ex­periència d'activisme a la PAH he vist autèntiques heroïnes tirar endavant sense cap suport. Jo he rebut més solidaritat que milers i milers de dones anònimes, absolutament exposades en el seu dia a dia. Jo em sento fort i amb un govern que té les idees molt clares.

-¿Alguna conquista desitjada abans de deixar el bastó?

-Demostrar, efectivament, que es pot posar la vida al centre de la política. No tenim responsabilitat de ser prefectes i d'arreglar-ho tot -seria impossible pretendre-ho amb competències i pressupostos limitats-, però sí de demostrar que hi ha esperança. La pitjor derrota seria que el model neoliberal seguís convencent-nos que si s'ha de trepitjar el del costat, es trepitja.

Notícies relacionades

Dones al poder (local)

A aquest pas, paritat real el 2059

-¿Ho aconseguirà?

-Ho aconseguirem.