Dones al poder (local)

De París a Barcelona, de Madrid a Bagdad i de Roma a Betlem, una onada incipient de dones s'han posat al capdavant dels governs locals, tal com s'ha fet visible en les cimeres de municipis de Bogotà i Quito. ¿A què es deu aquest fenomen? I, sobretot, ¿està tenint un impacte en les polítiques públiques?

Es diu aviat, però la veterana del grup fa a penes dos anys i mig que està al pont de comandament d'una gran ciutat. Des que la socialista Anne Hidalgo es va erigir el març del 2014 en la primera dona al capdavant de l'alcaldia parisenca, una comporta fins fa poc inesperada sembla haver-se obert a les grans capitals. Després de París, van arribar -facin lloc- Barcelona, Madrid, Colònia, Roma, Praga, Bucarest, Torí i fins i tot Bagdad. I encara que treure conclusions wagnerianes -d'aquelles imponents i arrasadores- podria resultar temptador, la novetat del cas a penes permet començar una conversa que encara planteja més preguntes que respostes. ¿A què es deu aquest incipient canvi de guàrdia? I, sobretot, ¿quin impacte està tenint, si és que en té algun, en les polítiques públiques?

Aquestes qüestions són en realitat un territori ignot en què s'entra gairebé a les palpentes. D'entrada, no existeixen estadístiques mundials sobre el nombre d'alcaldesses. A penes hi ha dades fragmentades que, per cert, aboquen galledes d'aigua freda sobre la temptació de pensar que aquesta onada naixent és símptoma que, en paritat, el malalt evoluciona favorablement. La trobada global de municipis celebrada el mes passat a l'Haia recordava amb tossuderia que només el 16% de les 57 ciutats més importants estan governades per dones, només tres punts menys que a Espanya i Catalunya.

Sí, ho han llegit bé: aquí, 8 de cada 10 alcaldes encara són homes. No obstant -i aquí arriba el factor inesperat- resulta que el 47% de la població catalana té alcaldessa. ¿Té això alguna cosa a veure amb aquesta nova topografia del poder local? «L'alcaldia és un terreny molt masculinitzat, perquè els càrrecs unipersonals segueixen reflectint la segre­gació vertical -afirma la politòloga Tània Verge, especialista en representació política, partits i gènere-. Tot i això, crec que l'elecció d'aquestes dones no pot desvincular-se del corrent de desafecció i desacreditació de la política. En la recerca de noves formes de fer política, poden tenir avantatge aquelles persones considerades outsiders, que no hagin format part de les elits. I els estereotips de gènere reforcen la idea que les dones són més honestes, empàtiques i estan més preocupades pels assumptes comunitaris i el benestar de la gent. Fins i tot els partits, quan volen fer més creïble la seva renovació o missatge de canvi, opten per ­dones».

Després hi ha casos com els de Madrid, Barcelona i Roma, en què les alcaldesses no vénen de la política tradicional i, per tant, no han hagut de superar els tics excloents dels partits. ¿Recorden allò de la segregació vertical? «Algunes d'elles han arribat al govern local, el de més proximitat, procedents de la mobilització popular i les batalles quotidianes, en què participen moltes dones -explica Maria de la Fuente, directora de l'Institut per a l'Estudi i la Transformació de la vida Quotidiana-. A més, tinc la impressió que les crisis afavoreixen l'aparició de lideratges femenins. Per un costat, perquè les nocions del que funciona i el que no en política es desestabilitzen, i aquestes idees tenen un fort biaix masculí. Per l'altre, perquè, per raons de socialització de gènere i a diferència dels homes, les candidates no solen mesurar el seu èxit personal només a partir dels èxits polítics,  i potser per això, en moments incerts, poden ser més proclius a arriscar-se al fracàs i tirar pel dret; crec que la inestabilitat és més complicada per a ells».  

    Però, i aquí toquem os, ¿l’arribada al poder municipal d’aquestes dones, un gruix de les quals estan vinculades al feminisme i alienes al nucli de la política tradicional, aporta o no un fet diferencial? Entrem en un terreny relliscós, perquè encara no hi ha investigacions acadèmiques que hagin agafat aquesta qüestió per la solapa. Fem-hi, doncs, una ullada exprés.

    La socialista Anne Hidalgo, dona, immigrant i filla de banlieue, ha invertit esforços a frenar l’ús del cotxe i a millorar la qualitat de l’aire, i ha impulsat dos centres per a refugiats que l’han enfrontat al Govern del seu propi partit. Aquesta setmana, Colau parlava en la cimera de l’Hàbitat de Quito de la necessitat de «feminitzar la política», de fer prioritària «la vida digna de les persones», de garantir el dret a la ciutat de nens, dones, col·lectiu LGTB, immigrants i refugiats, i de treballar la cooperació entre ciutats contra la lògica competitiva dels estats. A la cita d’Equador arribava l’alcaldessa amb un full de serveis en què destaquen, per exemple, l’impuls de les polítiques socials; les ajudes a famílies monoparentals i dones grans; la lluita contra les violències sexistes, i el concepte conegut com a superilles que ha provocat un xàfec de crítiques, sí, però també ha atret l’interès internacional al desafiar la noció que els carrers pertanyen als cotxes.

De Libèria a Itàlia

«Sempre dic que les dones construïm de forma diferent. Els homes ho fan per a avui, i nosaltres per al futur, perquè potser tenim més interioritzat el fet de deixar una seguretat per als nostres fills», assegurava l’alcaldessa Cyvette Gibson, de Paynesville ( Libèria), a l’article ¿Les ciutats poden ser feministes?, del diari The Guardian. Després de la crisi de l’Ebola, Gibson ha centrat els seus esforços a higienitzar la ciutat i a treure els exnens soldats de les drogues i brindar-los una feina. Fins i tot l’alcaldessa de Roma, la grillina Virginia Raggi –la seva acció de govern està sumida en el caos a la italiana, o sigui, monumental–, va sortir setmanes enrere de la candidatura als Jocs Olímpics del 2024 assegurant que ara toca recosir la capital: «Pregunti a un discapacitat què significa moure’s per Roma cada dia, pregunti-ho a un ciutadà que vol anar en bici, als que han d’anar potser amb un cotxet de nen; és una ciutat invivible».

    Si parem l’orella, ¿podem llavors sentir un rumor comú? ¿Una voluntat d’humanitzar les urbs, d’impulsar els usos compartits de l’espai públic, de garantir els drets dels més vulnerables, de lluitar contra les agressions sexuals? D’acord: no deuen haver arribat a l’interrogant i ja els deuen haver  assaltat uns quants noms –¿potser els d’Ana Botella o Rita Barberá?– que repliquen amb un no ferotge a aquestes preguntes. Però no deixem tan aviat aquest carril. És cert que les dones, siguin d’una o d’una altra ideologia, arriben a la política amb experiències diferents respecte als seus col·legues masculins. «I això, sense caure en essencialismes, pot implicar canvis en el discurs i en la gestió, ja que, com a outsiders del poder, tenen menys aprenentatge en la confrontació de la política tradicional –apunta la politòloga Tània Verge–. Però les polítiques públiques feministes no tenen per què anar associades al fet de ser dona. Les dones són un subjecte plural».

Notícies relacionades

A aquest pas, paritat real el 2059

«El govern de Barcelona es declara feminista»

    Llavors, ¿què significa exactament això de feminitzar la política? «Per un costat, que augmenti la presència femenina a les institucions i, per un altre, que arribin les experiències quotidianes als llocs de decisió. I això és més fàcil que passi, encara que sigui per estadística, amb les dones, que tradicionalment s’han fet càrrec de les tasques que sostenen la vida», apunta De la Fuente. En aquesta visió gran angular, la investigadora també destaca que, malgrat no ser una minoria, pel fet d’haver experimentat l’exclusió i la falta de poder, les dones també poden «formar part d’una lluita més àmplia» que inclogui els drets racials i LGTB, encara que reconeix que sobre aquesta idea «hi hauria molt a discutir».

    El temps dirà, doncs, la longitud d’aquesta gambada. Els límits que s’ha trobat. Si després de la inquietud, com sol passar, arriba (o no) el replegament femení. I en què queda això tan fàcil de dir però tan complex i radical que significa col·locar al centre de les prioritats la vida i no el mercat. No obstant, a l’espera de respostes, la sociòloga Marina Subirats no deixa de subratllar «la importància que ja estan tenint aquests referents per a les nenes, que gairebé no troben models femenins potents en  contes i llibres de text». ¿Volen una anècdota? Tània Verge explica que el 1981 Noruega va tenir la seva primera presidenta del Govern. I que al final del seu tercer mandat, es va fer famosa l’entrevista a un xaval que es preguntava: «¿Un home pot ser primer ministre?».