«Sempre he pensat que la dona podia canviar el món»

Poc després de néixer, la seva dida va exclamar: «¡Aquesta nena té més ànima que cos!». Maria Lluïsa Oliveda tenia tantes ganes d’estar al món que va néixer de forma prematura a la Barcelona de 1922 i, contra tot pronòstic mèdic, segueix combativa als seus 94 anys. Criada en l’ambient de la burgesia de Barcelona, les seves conviccions feministes la van portar a compartir lluites amb dones obreres, activistes de barri i pensadores d’esquerres. El programa en moviments [s]. dones de Barcelona. 1976-2016 recupera la memòria transversal i diversa de la lluita feminista a través de trobades amb les seves protagonistes als 10 districtes de la ciutat [més informació a: http://ajuntament.barcelona.cat/donesenmoviment].

–La seva primera passió va ser el teatre.

–L’any 1937 vam haver de fugir de Barcelona per la guerra i  em van posar a estudiar en un internat de Salamanca. Allà vaig pujar a un escenari per primera vegada i em vaig adonar que podia fer riure a la gent. Vam tornar a Barcelona el 1939 i vaig estar en companyies de teatre d’aficionats, fins que el 1957 em vaig treure el carnet d’actriu professional.

–A més d’actuar, el 1972 va obrir el Teatro Don Juan a la Travessera de Gràcia.

–Era molt amiga de Mary Santpere i ella sempre em deia: «¡No t’hi fiquis! ¡No t’hi fiquis!». Jo volia fer un cafè-teatre a l’estil europeu, però a Barcelona no hi havia interès per aquesta mena de teatre i vaig aguantar tres anys.

–El 1973 també va reobrir el Teatre Grec.

–El teatre feia anys que estava tancat i vaig voler aixecar-lo. L’ajuntament em va donar una ajuda de 300.000 pessetes i vaig haver de llogar dues brigades de neteja perquè al fossat hi havia rates com conills. Durant tres temporades en vaig ser la directora artística i aquesta va ser la meva última experiència en el teatre professional. 

–Després es va centrar en companyies de teatre de dones i en l’activisme feminista.

–Les Jornades Catalanes de la Dona de 1976 van ser molt importants perquè va ser la primera vegada que dones molt diverses ens vam unir. Jo sempre vaig ser molt independent i el feminisme ha sigut innat en mi. 

–Pertany a Dones Mundi, a l’Associació Independent de Dones de Catalunya i al Consell Nacional de Dones d’Espanya, entitat que està registrada a la seva casa de la Rambla de Catalunya.

–Es va fundar el 1980 i com que no teníem diners per llogar una seu fèiem a casa meva moltes reunions. En vaig presidir el Consell 26 anys i com que forma part de l’International Council of Women –que té un estatus consultiu dins de Nacions Unides– fins a l’any passat vaig anar a tots els actes del Dia Internacional de la Dona que s’han celebrat a l’ONU. Però no penso tornar-hi mai més.

–¿Per la seva edat?

–També, però sobretot perquè la gestió de la crisi dels refugiats és vergonyosa. Nosaltres seguim venent armes i l’ONU no fa res, ni ho denuncia, només defensa el sou dels seus 3.000 funcionaris. Sempre he pensat que les dones podien canviar el món, però últimament ho començo a dubtar. 

–La veig desesperançada.

–El món està fatal. Estem en un canvi d’època i no sé cap on anem. No deixo de sentir opinions ximples i en canvi no s’escolta les grans pensadores. Però, escolti, no li he explicat una altra cosa que he fet...

–¿Què és?

–També he sigut pilot de ral·li.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¡Té una vida de pel·lícula! ¿La disgusta que sigui tan poc coneguda?

–¡I ara! Quan era petita una monja que devia veure’m angoixada em va dir: «Filleta, allà on estiguis fes el que puguis amb el que tinguis i et podràs morir tranquil·la». I això és el que he fet tota la vida.