feminisme, art i sexualitat

Guia bàsica de postporno per a principiants

La pròxima directora de comunicació de l'Ajuntament de Barcelona, Águeda Bañón, va participar en l'escena postporno de la ciutat, un corrent feminista en què prenen la paraula els cossos i sexualitats que el porno denigra. Aquí algunes pistes.

Guia bàsica de postporno per a principiants_MEDIA_1

Guia bàsica de postporno per a principiants_MEDIA_1

8
Es llegeix en minuts
per Núria marrón

Si fa una setmana que escolta la paraula postporno en bars i tertúlies i encara no sap exactament què és, aquí té una guia per començar a endinsar-se en aquest complex boscatge que, segons els seus defensors, és l'autèntica revolució sexual pendent.

Annie Sprinkle: podria dir-se que aquesta dona que va exercir la prostitució i que va participar en més de 50 pel·lícules de cine porno comercial és el gran úter del postporno. I podria afirmar-se gairebé de forma literal. A principis dels 90, en va tenir prou amb una sola performance, Public Cervix Announcement -documentada, per cert, al Brooklyn Museum i a The New York Times-, per desmitificar el gran fetitxe que són els genitals i el cos femení. En ella apareix vestida i maquillada com una pin-up. Melena cardada. Uns bons talons. Llenceria. Piga pintada al pòmul. Però en la coreografia hi ha un crescendo que grinyola i que comença amb la seva edat -el seu cos no és l'adequat per a una starlett-, segueix amb una xerrada educativa sobre sexe, i culmina quan convida el públic a mirar per la seva cavitat uterina amb un espècul ginecològic. «¡Miri, això és sexe pur! ¡No té dents! Conegui el cony -Sprinkle sempre ha tingut molt sentit de l'humor-, ¡és el seu amic!».Després va escriure el llibre Post-porn modernist, agafant prestada la paraula del també artista Wink van Kempen, que l'havia utilitzat per al·ludir a continguts sexuals més crítics i irònics que excitants. I s'ha passat els últims 20 anys impartint xerrades i tallers en universitats, escrivint llibres i filmant gravacions i performances en què tant ha celebrat un ritual masturbatori vindicant l'orgasme femení com ha mantingut sexe amb transsexuals o persones amb diversitat funcional, tradicionalment representats des de l'abjecció. «Amb sentit de l'humor i molta honradesa,  Sprinkle converteix tot el que toca en una celebració de la dignitat del desig», diu d'ella Beatriz Preciado.

Beatriz Preciado: quan el 2003 va organitzar la Marató Postporno al Macba de Barcelona una facció del feminisme punk local va viure una mena d'epifania. Professora d'història política del cos i de teoria del gènere a la Universitat de París VIII, es va passar aquells dies bojos de juny obrint comportes insospitades:  se la va escoltar dir que els gèneres i les identitats sexuals no eren més que papers, performance, dels quals es podia entrar i sortir. Que no se sentia ni home, ni dona, ni heterosexual, ni homosexual, ni transsexual. Que no hi havia desig prohibit ni cos indigne. I que aquesta era la gran revolució pendent.«La sexualitat és com les llengües, tots en podem aprendre diverses», ha dit aquest factotum del transfeminisme, corrent que s'ha fet fort en l'activisme, la universitat i els museus d'art contemporani.

¿Que mai havien sentit parlar de tot això però el seu nom els sona? És possible: Preciado, que ara es fa dir Paul i ha escrit els influents Manifiesto contrasexual, Testo yonqui i Pornotopía, va ser comissari de la mostra del Macba en què apareixia una obra que evocava el rei Joan Carles muntat per la líder obrera i feminista boliviana Domitila Barrios, que al seu torn era sodomitzada per un gos. Comissaris i director, Bartomeu Marí, van acabar al carrer.

Escena postporno. A tot això es deuen preguntar, amb raó, ¿què és, doncs, el postporno? ¿És pornografia? ¿Política? ¿Subverteix? ¿Excita? Els seus artífexs expliquen que en ell prenen la paraula cossos, pràctiques i sexualitats que el porno convencional o invisibilitza o denigra. I aquí entren -facin lloc- dones, grassos, transsexuals, vells, persones amb diversitat funcional i fins i tot ¡mares! Així ho explicava l'escriptora i activista Helen Torres en la presentació dels seus Cuentos marranos«Per un costat, tenim la representació de la sexualitat oficial que és la del porno. I per l'altre, el secret total. Així que en les teves primeres experiències, ¿quines eines tens per interpretar el teu desig o sentir-te a gust amb el teu cos? Poques, perquè el que no està representat no existeix. L'única informació al teu abast és la d'un cos meravellós que s'ho passa bomba fent coses que se suposa que s'han de fer. I després res té a veure amb aquesta perfecció». Per a aquestes hackers del porno convencional, l'heterosexualitat té un munt de pautes que es coneixen encara que no hagis tingut mai sexe. «Ara has de fer això. Ara allò altre. Saps què s'espera de tu. Fins on pots arribar -seguia-. Però quan t'oblides de la norma, ¿què surt? Doncs fliparàs, perquè al davant tens l'infinit».

 

Èxode. Una mostra d'aquest infinit es pot veure en el documental Mi sexualidad es una creación artística, de Lucía Egaña, una mena de cartografia del que ha sigut l'escena postporno de Barcelona, a la qual, per cert, arribem tard. «Aquí hi havia molts espais de trobada i festes autogestionades que feien possible que passés de tot -rememora Torres-.

 

Ara aquesta llibertat ja no existeix, aquelles trobades ja no són possibles, però hi ha artistes que s'han professionalitzat i la inquietud ha transcendit. Diguem que el postporno ha sortit del gueto». A més a més d'Egaña, anaven explorant punts cecs de la sexualitat artistes i activistes avui reconegudes com María Llopis, que escriu a Vancouver un llibre sobre el poder revolucionari de la maternitat; la performer i poeta Diana J. Torres, establerta a Mèxic; els grups Post Op (el seu logo, a l'esquerra) i Quimera Rosa; Itziar Ziga, i Patricia Heras, la poeta del 4-F que es va llarçar per la finestra en un permís carcerari. Aquell cas pervers, apuntava aquells dies Diana, va significar potser la desbandada de l'escena, molt lligada al també desaparegut bar La Bata de Boatiné.

Girls who like porno. El blog que aquesta setmana ha descobert a tertulians, tuiters i altres éssers infartats que Águeda Bañón tenia un passat postporno va funcionar entre els anys 2002 i 2007. Durant aquest temps i en primera persona, Bañón i Llopis van desgranar els seus desitjos i tensions, van explorar aquest nus que és el plaer i el dolor més enllà de la parafernàlia del BDSM i van orinar -ja han vist que literalment- sobre el paper de víctimes o objectes sexuals que la indústria sol reservar a les dones. «Les llegia apassionat perquè la sola idea que unes dones es plantegessin que un altre univers sexual era possible m'animava a repensar el meu propi -va escriure el dramaturg Roger Bernat quan el blog va tancar, a manera de respons-Replantejar-se qui som partint de l'àmbit de la sexualitat era finalment revelador. Girlswholikeporno era un espai en què el feminisme deixava de ser una lluita de gènere per convertir-se en una aspiració humanista representada per les experiències vitals que tots vivim als llits pels quals hem transitat i als  quals algú per fi posava veu».

Ho pots fer tot solet. El desig, ja ho hem vist, no és una cosa que un trobi a la prestatgeria compartimentada -heterosexuals, gais, lesbianes- del sex-shop. «Si no us agrada el porno que hi ha, feu el vostre», que va dir Annie Sprinkle (la de l'espècul, ¿se'n recorden?) quan col·lectius feministes envoltaven els sexshops del Soho de Londres demanant que fossin tancats. En el postporno, no hi ha doncs fantasies prestades. Aquí els desitjos i les suors són de cada un. «Les barreres de la sexualitat no les trenques en un despatx universitari -afirma Torres-. Les trenques posant-hi el cos. Una cosa és una tesi i una altra una performance de Diana J. Torres».

Lady Gaga. No miri cap a la dreta ni cap a l'esquerra, que cap hacker li ha colat aquest paràgraf. Sí, Lady Gaga és al lloc correcte: a 100 línies de Paul B. Preciado, que fa un grapat d'anys que li segueix el rastre perquè, segons el seu parer, pocs desmunten com ella -i menys des del cor de la cultura de masses- que la feminitat, com la masculinitat, sigui una cosa natural. «Gaga podria ser la filla de Michael Jackson i Madonna obtinguda per manipulació genètica. És el tecnocòs del segle XXI: tècnicament construït, gairebé digitalitzat però al mateix temps absolutament orgànic -ha deixat dit Preciado-. Sembla que ens inviti a pensar que la feminitat que veiem davant nostre i que trobem desitjable és el producte d'un complex entramat de tecnologies quirúrgiques, àudiovisuals i mediàtiques».¿És dona? ¿Transsexual? ¿Extraterrestre? És igual: és trans-Gaga. Qui havia de dir als tertulians i tuiters infartats que aquesta cantant fa anys que explora -i potser esprem- els mons que ells han descobert aquesta setmana.

Mostra marrana. Potser no hi ha un millor baròmetre per avalar que, en efecte, el postporno ha sortit del gueto que la concurrència a aquest festival de produccions postpornogràfiques experimentals i domèstiques que va començar amb 70 assistents i que l'any passat va superar el miler. L'última edició d'aquesta cita les amfitriones de la qual són Lucía Egaña i Diana J. Torres es va celebrar al juny a Mèxic.

Pudors. Cru, explícit i abjecte, el postporno va al final de l'experiència sense adorns i amb profusió d'orificis, fluits i pudors. Diuen que com a resposta a l'higienisme, els cànons de bellesa o el photoshop que maquilla la sexualitat. En les seves manifestacions sovint també batega la ràbia pels ferris mandats, asseguren, que marquen què és adequat o normal.

Notícies relacionades

Tietisme. Nom amb què l'esquerra rupturista ha qualificat l'ona expansiva d'indignació i riure fluix (gènere caca-cul-pet-pis) que ha suscitat el passat artístic i activista de Bañón. El subtext dels infartats venia a ser més o menys així: els orins al carrer de Bañón és al govern d'Ada Colau el que les trompetes a l'apocalipsi.

Yes, we fuck'. Nom que rep un documental amb sis històries de persones amb diversitat funcional en què s'erigeixen en cossos desitjants i desitjables i enterren la victimització o l'abjecció amb què solen ser representats. Es va estrenar l'abril passat al Museu Reina Sofía.