«No vaig ser una heroïna; vaig fer el que tocava llavors»

El documental, dirigit per Luis Campo Vidal, analitza la lluita a la perifèria barcelonina els últims anys del franquisme a través de 30 dels seus protagonistes, entre ells Carmen Romero López (Peñarroya–Pueblonuevo, Còrdova, 1952). El seu testimoni suposa un homenatge a la dona treballadora.

–Ens vam instal·lar a Sant Ildefons el febrer del 1963, als blocs blaus; jo tenia 10 anys quan vaig arribar a la «ciutat satèl·lit» de Cornellà. Al meu pare, llavors amb 33 anys, li havien detectat silicosi i es va col·locar pintant hotels i apartaments a la Costa Brava. La meva mare fregava escales.

–¿Com li neix la consciència social?

–Per la situació que es vivia en aquell moment. Hi havia tantes injustícies que tenies molt de camp: demanar un ambulatori, un mercat o la canalització dels carrers.

–Les noies ho tenien més difícil, suposo.

–Al principi, no hi havia possibilitat que poguéssim estudiar batxillerat aquí, a Cor­nellà; només ho podien fer els nois. Als 15 anys, m’hauria agradat ser un home perquè ells tenien més llibertat.

–Ja.

–El control social, familiar i religiós era molt fort. Havíem d’arribar a casa a les nou del vespre, com a màxim. Quan anàvem d’excursió, els pares no em deixaven passar la nit fora, encara que ens acompanyessin capellans com Joan García-Nieto.

–Els capellans rojos.

–García-Nieto, Isidoro, Miquel Martí… Eren sacerdots que desenvolupaven la seva acció pastoral dins del moviment obrer. Jo adquireixo consciència política a través de les comunitats cristianes de base.  

–Llançava octavilles de matinada.

–Cap allà a les cinc del matí, a l’hora en què començaven a entrar a les fàbriques. Em vaig afiliar al PSUC el 1973.

–¿I a casa, què hi deien?

–No en sabien res. Només quan ho descobreixen, m’expliquen que l’avi i un oncle havien sigut afusellats. Abans, silenci total.

–Va treballar a l’Elsa, la fàbrica de vidre.

–Fèiem gots, copes, els envasos del iogurt Danone, les ampolles d’Anís del Mono... El meu lloc, com a secretària de personal i de nòmines, em permetia moure’m molt bé per la fàbrica per introduir octavilles o propaganda.

–Les condicions de treball eren dures.

–Duríssimes. Per les elevades temperatures i pels torns: els forns no podien apagar-se. Allà es va organitzar la primera vaga general del Baix Llobregat, el 1974.

–Com a dona, ¿vostè era l’excepció?

–En gairebé totes les empreses hi havia una secció sencera femenina, per a feines més delicades, i a vegades nosaltres érem més actives, més inquietes que ells.

–¿…?

–Es considerava que el de l’home era el sou principal de la casa i una feina per a tota la vida, mentre que moltes dones ho deixaven al casar-se. Tot i així, érem fonamentals organitzant les caixes de resistència quan hi havia vagues.  

–A més, vostè també estudiava.

–Vaig completar la carrera de Filologia Hispànica. Després, vaig entrar a treballar al primer ambulatori de Cornellà i després vaig ser professora a l’IES Ferrer i Guàrdia.

–Més la casa i els fills.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Dec haver tingut dues vides? [Riu]… Des de les sis del matí, ja estava en dansa. Com moltes altres. No he sigut cap heroïna; feia el que tocava llavors.       

[El Cinturón Rojo es projecta demà, a les 20.00 hores, als Cinemes Girona (Girona, 175), coincidint amb la publicació en format de llibre, editat per Sagesse].