N o es país para coños. És el llibre i l’obra de teatre que tot just ha estrenat Diana López Varela, guionista, periodista i feminista gallega nascuda el 1986. L’exemplar, acompanyat del subtítol “Sobre la necesidad de una societat feminista”, podria haver circulat com a pancarta el cap de setmana passat en la Marxa de les Dones de Washington. Més de mig milió de persones a la capital dels Estats Units i tres milions arreu del món van sortir el 21 el gener al carrer per protestar contra el masclisme i la misogínia de Donald Trump, per advertir que seran bel·ligerants davant els retrocessos dels drets i les polítiques d’igualtat. Trump (i no només ell) com a amenaça, però també com a aglutinador de tots els feminismes.
El país del qual es parla al principi és Espanya, mentre que milers de dones es posaven dissabte als Estats Units una gorra rosa amb orelles de gat, un pussyhat que juga amb el doble sentit de pussy (cony) i la misogínia de Trump. Es teixeix així un fil conductor amb un llenguatge mordaç, despreocupat i festiu, una expressió clara del fet que el feminisme és més viu que mai i que hi ha un diàleg entre les diverses expressions que té.
L’ amenaça de retrocés en les polítiques bàsiques d’igualtat té ara l’epicentre a la Casa Blanca, acompanyada d’un president que normalitza un model de masculinitat molt agressiva i misògina, assenyala Lidia Arroyo, sociòloga investigadora de la UOC. Però també la situació a Espanya, amb les retallades vinculades a la crisi econòmica de la mà del PP que han frenat les polítiques d’igualtat, ha unit els diversos moviments feministes.
Durant les dècades de socialdemocràcia, explica Sara Berbel, doctora en Psicologia Social i directora de Barcelona Activa, es va avançar molt en polítiques d’igualtat, uns avenços que van reculant els últims anys. Hi ha hagut retallades per a les cases d’acollida de dones víctimes de violència masclista, s’ha ampliat la bretxa salarial i s’acaben de suprimir les subvencions per als estudis de gènere a les universitats, i a les pimes, indiquen Berbel i Arroyo.
Un escenari que va tenir com a moment clau de trobada la decisió del Govern d’Espanya (i de l’aleshores ministre Alberto Ruiz-Gallardón) de modificar la llei de l’ avortament. El feminisme va unir la veu en la iniciativa El tren de la llibertat, que va confluir a Madrid amb una gran mobilització el 2014. El PP va retirar la reforma. També va ser, explica Montserrat Boix, periodista fundadora de Mujeres en Red, el moment en què el feminisme va poder provar la força de les xarxes socials.
I és a les xarxes on avui té l’expressió més viva, amb enfocaments molt diversos però que practiquen la sororitat (fraternitat entre les dones per aconseguir objectius comuns). La Tribu de Frida (club de lectura feminista), Pikara Magazine (periodisme amb perspectiva de gènere i voluntat transgressora), l’activisme de @Barbijaputa (que ja avisa que l’excés d’observació del que fa Trump no faci oblidar el que passa a la UE), l’èxit del Club de las Malas Madres o el feminisme pro-sex (centrat en la llibertat sexual de les dones) de @Doctora Glas, són només alguns dels centenars d’activismes a les xarxes que inclouen tota mena de temàtiques. En una dècada, les xarxes han propiciat una nova manera de comunicació del feminisme directa, divertida, sarcàstica i menys acadèmica.
S’assenyalava l’actual confluència de forces, però també la diversitat i els seus punts de vista diferents. Fa pocs anys, explica Lidia Arroyo, es podia parlar d’una banda d’un feminisme fet des de les institucions, i d’una altra d’un moviment social molt crític amb el que es considerava unes “administracions androcèntriques i patriarcals, amb poca capacitat transformadora per part dels qui eren dins”.
El principal cavall de batalla d’aquest feminisme que representa una nova generació és la defensa de la diversitat de les dones. Moviments dirigits a les dones en condicions de precarietat, a les dones immigrants, a visualitzar els col·lectius LGTBI dins del feminisme, donar veu a les minories com les persones transgènere. I on batega, assenyala Arroyo, l’aposta per trencar el binarisme de gènere, que beu del feminisme queer. Hi ha un debat en aquest nou feminisme sobre com posar fi al binarisme home/dona, com considerar el gènere com un continu i com fer-ho des de les polítiques públiques ja que aquests col·lectius han entrat en les institucions de la mà dels partits alternatius d’esquerres. Col·lectius per als quals el 15- M va ser el punt de trobada.
Fa uns anys, assenyala Sara Berbel, s’analitzava el tema del gènere des d’una perspectiva intel·lectual, mentre que avui hi ha un tipus de feminisme jove que trenca amb el gènere del propi cos. De totes maneres, uns altres accents s’han anat incorporant a la vindicació feminista ja que si fins fa poc el debat se centrava en el poder entre homes i dones, ara s’emfatitza com elles poden accedir al Poder en majúscules. Per això, indica Berbel, són molt visibles a les xarxes socials i lluiten per apropiar-se de l’espai.
El feminisme jove, explica Asunción Bernárdez Rodal, directora de l’ Institut d’ Investigacions Feministes ( Universitat Complutense de Madrid), és molt actiu i difícil de sistematitzar perquè són grups petits i perquè el feminisme no ha estat mai un moviment uniforme, com tampoc no hi ha un únic socialisme. I reitera la tesi que la crisi econòmica ha fet que el feminisme hagi tornat a pensar en el col·lectiu, en la lluita contra les grans estructures d’ Estat. Amb la ideologia neoliberal, assenyala Bernárdez, es va tornar a allò personal, centrant-se en la reflexió sobre el propi cos i la sexualitat com a construcció social.
Com s’observa, el feminisme és divers perquè la seva lluita pot encarar-se des de molts angles, però sempre s’ha de tenir en compte que es tracta de la vindicació de la igualtat de drets entre homes i dones, la lluita contra la construcció social del patriarcat que manté una posició de domini. No s’ha d’oblidar tampoc, com assenyala Montserrat Boix, que no sorgeix per generació espontània, sinó que té darrere un marc teòric potent, un pensament rigorós. I moltes causes pendents per aconseguir la igualtat, amb la lluita contra la violència masclista com a gran objectiu comú.
S’ha assenyalat que l’activisme a internet està donant entrada a una nova onada del feminisme, però, segons Berbel, encara no hi ha prou elements diferenciadors de fons per parlar d’un canvi d’etapa.
Dones joves, grans, nenes, blanques, negres, hispanes... es van manifestar dissabte passat arreu del món amb pussyhats rosa com a bandera, un feminisme internacional i transversal fart que es grapegi eternament els drets de les dones.