El debat de la desigualtat de gènere
Més enllà del nen de Bescansa
L'episodi de la diputada de Podem reflecteix el que falta per recórrer en l'àmbit de la igualtat
De la polèmica creada per Carolina Bescansa aquests dies, el primer que hem d'agrair és el fet d'haver situat el debat sobre la socialització de les atencions en el terreny de la discussió pública. El gest pot ser discutible o millorable, però ha aconseguit impactar amb gran força en aquest espai públic que defineix el que és polític, el que és important o el que s'ha de reduir a mera anècdota. És curiós que en aquests moments es projecti a les sales de cine Sufraguistas, amb un argument central que gira al voltant de la possibilitat de trobar un espai que acapari tota l'atenció mediàtica per fer visible un reclam de llarga trajectòria com ho va ser la reivindicació del vot a favor de les dones.
La segona cosa que hem d'agrair és la possibilitat de qüestionar el suposat pluralisme del debat públic. Semblava que amb la violència de gènere havíem après sobre la importància d'introduir en aquest espai públic temes relatius a relacions personals de la vida quotidiana que a priori no tenen una lectura política. Que un home maltractés la seva parella era fins fa poc una qüestió que havia de mantenir-se en l'esfera íntima. El dia de la constitució de les Corts va resultar paradoxal observar que al mateix temps que Patxi López demanava un pacte d'Estat sobre aquest assumpte (reconeixent que un tema personal pot ser polític), una altra gent era incapaç de fer una lectura política del gest de Bescansa. Es va dir a més, en tercer lloc, que el lloc per fer la protesta no era apropiat. Els actes de protesta política ho són, precisament, perquè es fan en llocs que en principi resulten inapropiats. Així va treure a la llum els conflictes potencials que sorgeixen de les definicions androcèntriques dels llocs de treball. L'androcentrisme consisteix a assumir socialment que els patrons de vida dels homes representen la norma del que ha de ser el comportament humà i que, per tant, les dones s'hi han d'adaptar.
Des d'aquesta perspectiva, també existeix una definició androcèntrica del subjecte treballador que assumeix que el treballador normal és aquell que no s'embarassa o que no alleta un nen. El principi d'antimarginació esgrimit per una extensa bibliografia feminista parla de la necessitat de proveir de les condicions necessàries per a la participació de les dones en la vida pública, cosa que inclou guarderies, socialització de l'atenció de la gent gran o la possibilitat de donar el pit als nens en públic.
Es va afegir, en quart lloc, que aquella estratègia no era l'adequada perquè el Parlament és el lloc on és possible presentar una proposta de llei per solucionar els problemes. Certament, el Parlament és on els representants han de fer aquesta feina perquè exerceixen la nostra representació substantiva. Però Hanna Pitkin també ens va ajudar a entendre la «dimensió simbòlica» de la representació i com la construcció d'imatges en l'espai públic ajuda a legitimar determinats subjectes en determinats espais, exercint determinades pràctiques. Per exemple, el d'una dona embarassada que és ministra de Defensa passant revista a les tropes. Aquesta foto de Carme Chacón va tenir un impacte internacional perquè capgirava la imatge natural; un territori típicament masculí, com és l'Exèrcit, sent supervisat per una dona en la seva condició més típicament femenina, com és la gestació d'un embaràs. Així ho van explicar E. Lombardo i P. Meier a The Symbolic Representation of Gender.
No obstant per a alguns, en cinquè lloc, la imatge hauria tingut més impacte si hagués estat protagonitzada per un home. No acabo d'entendre com un home pot ser representatiu del problema de la feminització de les atencions, o del fet que la responsabilitat respecte de la tasca de procurar atencions està distribuïda segons el gènere. Aquest gest obria la possibilitat d'un debat col·lectiu que ens interrogava com a societat: ¿quins són els estereotips sexistes que determinen aquesta distribució de la responsabilitat de l'atenció segons el gènere? ¿Com organitzar institucionalment les atencions per alliberar les dones d'aquestes responsabilitats no remunerades? ¿Com eliminar dels llocs de treball obstacles a la igualtat d'oportunitats?
Notícies relacionadesLa polèmica i l'escàndol sorgits arran del nen de Bescansa ens proporciona una idea bastant nítida de tot el camí que ens queda per recórrer sobre aquesta qüestió. Evidentment, és obvi que aquesta explicació aspira a descriure l'objectivitat del que ha passat, no la intencionalitat de qui ho fa, que pot haver estat guiada per un interès de captar l'atenció partidista abans que per l'ànim d'activar una estratègia específicament feminista.
Professora de Ciència Política de l'Autònoma de Madrid i analista d'Agenda Pública.
